Amb la col·laboració de:
‘El retrat de Dorian Gray’ al Romea: El mirall musical de les nostres pròpies vanitats
La immortal novel·la d’Oscar Wilde, El retrat de Dorian Gray, ha trobat a les taules del Teatre Romea una de les seves adaptacions més agosarades, magnètiques i pertorbadores dels últims anys. Sota el paraigua del Grec Festival de Barcelona, el director i dramaturg Marc Rosich signa una proposta que fuig del realisme decimonònic per endinsar-se en un territori conceptual i expressionista, on la música i la paraula es fonen en un ritual sobre la decadència moral.
El gran reclam —i el cor indiscutible del muntatge— és la feina titànica d’Àngels Gonyalons. L’actriu catalana assumeix un desafiament interpretatiu perifèric i kamikaze: encarnar el mateix Oscar Wilde. Des d’aquesta posició de demiürg, Gonyalons transita, es desdobla i habita amb una fluïdesa aclaparadora les criatures de la faula. És el cínic i sofisticat Lord Henry; és el pintor atormentat Basil Hallward; és la innocent i trencada Sibyl Vane; i, és clar, és Dorian Gray, aquell jove atrapat en el laberint de la seva pròpia bellesa eterna. El control corporal, els matisos de la veu i la mirada de Gonyalons sostenen els 90 minuts de funció en un constant joc de miralls que hipnotitza l’espectador.
Però aquest Dorian Gray no és un monòleg convencional; és una òpera de cambra textual. La partitura original de Jordi Cornudella és l’altre gran personatge de la nit. Interpretada en directe per l’exquisit Leos Quintet (un quintet de corda) i complementada per un trio vocal masculí, la música no decora les escenes, sinó que les empeny. Envolta l’ambient d’una atmosfera gòtica, tensa i sofisticada que evoca l’opressió victoriana i, alhora, la modernitat d’un thriller psicològic.
La posada en escena de Rosich encerta a despullar l’escenari de barroquismes innecessaris. El veritable llenç de l’obra és la psicologia dels personatges i la vigència del seu missatge. En plena era del selfie, dels filtres digitals i del culte extrem a la joventut artificial, aquest text de 1890 ressona avui amb una violència i una lucidesa demolidora. El Romea ens recorda, de la mà d’una Gonyalons en estat de gràcia, que vendre l’ànima a canvi de l’aparença eterna continua sent el negoci més ruïnós de la humanitat.
